Jorge Amado va escriure des de l’exili, el 1948, per al seu fill acabat
de néixer, la història de O Gato Malhado e a Andorinha Sinhá, un conte
àgil com el vent i dolç com la primavera, que tracta de l’amor veritable
i de la torbació que de vegades provoca en els cors ressecs, per a celebració
o memòria de tota la resta. “Salve, Reina i Mare de Misericòrdia, que s’hi
vol casar, Déu me’n guard i valga’ns Nostre Senyor. Però si hi ha una llei,
una llei antiga: el coloms amb les colomes, els ànecs amb les ànegues,
els ocells amb els ocells, els gossos amb les gosses, i els gats amb les gates.
És la fi del món, corren altres temps, s’ha perdut el respecte per les lleis”.

Jorge Leal Amado de Faria (Itabuna, Bahia, Brasil, 1912 –
Salvador de Bahia, Brasil, 2001), periodista, exiliat a mitjan segle passat,
bahià de pro, practicant dels cultes Umbanda y Candomblé, i novelista
d’enorme popularitat a Brasil per un estil molt seu que conjuga sensibilitat
social i profunda sensualitat, va ser l’autor de Gabriela, cravo e canela
(1958), A morte e a morte de Quincas Berro d’Água (1959), Dona Flor e seus
dos maridos (1966), O milagre dos pássaros (1997) i d’aquest O Gato
Malhado e a Andorinha Sinhá (1948), que va estar perdut durant tants anys
fins a la seva celebrada publicació el 1978.

Pere Guixà, La bella i la bèstia segons Amado, El País (Quadern), 20.10.2016