DIARI NOCTURN
italica 7 (19)
2012
Traducció de Pau Vidal
Epíleg de Patrizio Rigobon
Fer el retrat, com si parlés d'un individu, d'un únic cos que tingués
alhora els atributs prototípics, en combinació lliure, d'una col.lectivitat
-o nació-: el famfarró, el barrut, el gandul, el bona fe, el polític, el que té
diners, el que no en té, el que medra, el feixista, el corrupte, el capellà,
el funcionari, les víctimes; o el cínic, el supervivent, el perplex, el que té
por, el brètol, el cap calent i el que té gràcia. Mirar però pertànyer.
Pertànyer però mirar, descriure la conformació pròpia. "Un cotxer, per
exemple, o un actor, un metge, un comerciant, un gendarme, un artista,
un emperador, un lladre: tots aquests treballen seguint les lleis d'un joc
que poden canviar i millorar segons vulguin. Un empleat, en canvi,
treballa perquè ho ha de fer; realitza un deure que una autoritat ha
disposat per a ell, per la qual cosa es troba sota l'amenaça de sancions
que li recorden els càstigs paterns i els suspensos acadèmics.
D'aquí la tristesa de l'empleat, la tristesa de la literatura que ell inspira
i els mals resultats de l'administració pública, que vós tant planyeu.
Per tant, quan sentireu parlar d'administracions corruptes, recordeu
que la corrupció és l'únic mitjà de què disposen els buròcrates per
reconduir la seva feina a la categoria predilecta: la dels jocs".
